Arxius | Mai, 2013

La pàtria – Bonaventura Carles Aribau (1833)

29 maig

Avui hem treballat a classe aquest poema titulat “La pàtria” escrit el 1833 per Bonaventura Carles Aribau. Amb aquest poema es considera que va començar el moviment de la Renaixença a Catalunya, ja que torna al gust i l’interès pels temes dels poetes medievals (pàtria, llengua, fe, nacionalisme, enyor, naturalesa…). A Alemanya, la Renaixença catalana coincideix i s’equipara amb el Romanticisme.

Després de llegir i analitzar aquest poema, què creieu que vol expressar l’autor? Què us sembla el poema? Quina és la vostra estrofa preferida i per què?

(I)

A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

(II)

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

(III)

¿ Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si’l cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dols pais en ales jo’m trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

(IV)

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

(V)

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

(VI)

Ix,doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
Que puga l’home en cor gravar la mà del cel
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.