Arxius | febrer, 2013

Viatje d’estudis a València i Xestalgar

16 febr.

El 15 de gener, nou companys d’una de les meves clases de literatura, el nostre professor i jo ens en vam anar de viatje d’estudis a València. Hi vam participar en unes jornades literàries que van ser titulades “Memòria. Resistència. Literatura” amb l’autor valencià Alfons Cervera. Les seves novel·les pertanyen a l’així anomenada literatura de memòria. Amb les seves novel·les, Alfons Cervera intenta treballar el passat dolorós d’Espanya fora de la literatura de consens.

El primer dia, el vam passar a València ciutat, vam visitar el casc antic que es coneix com El Carme, i l’edifici antic de la universitat de València. Ens hi va rebre el director de la universitat. En les seves paraules de benvinguda va subratllar que en la seva opinió l’intercanvi intercultural és imprescindible.

Dijous, doncs, vam agafar l’autobús a Xestalgar. Xestalgar és el poble de naixement d’Alfons Cervera i on es desenvolupen les trames de les seves novel·les. Mentre que a València vam estar allotjats en un hotel, a Xestalgar ens van acollir famílies del poble. Crec que això va ser un aspecte molt important pel nostre enteniment concernint l’obra d’Alfons Cervera. Vam viure i parlar amb persones reals i amics d’Alfons que al mateix temps són personatges de les seves novel·les.

Durant les jornades literàries s’exposaven ponències diferents al voltant de l’obra d’Alfons Cervera. Divendres va començar l’historiador Pedro Ruiz Torres per a inaugurar les jornades. Deia que el passat deixa petjades, restes, i a partir d’aquestes petjades i aquestes restes s’indaga en el que podria tancar la veritat o les veritats. Nosaltres mateixos produïm passats, els imaginem, deia Pedro Ruiz Torres i, en la meva opinió, amb aquestes paraules puntualitza el missatge que comporten les novel·les d’Alfons.

Dissabte nosaltres també vam exposar dues ponències intentant d’explicar les dificultats interculturals i d’estil que sorgeixen en traduir l’obra. Moltes vegades aquestes dificultats d’entendre certs aspectes estilístics i culturals d’una obra solament sorgeixen quan un està traduint un text estranger i s’adona que en la llengua de destinació no existeixen termes equivalents. Les jornades van seguir amb ponències d’història, de periodisme i amb una sessió molt emocional. Aquesta sessió emocional de la que estic parlant va ser una sessió amb alguns “personatges” de les novel·les. Alfons va llegir paràgrafs de les seves novel·les i tres homes del poble, els seus amics en Félix, en Manolo i en Miguel, van contestar el que recorden respecte als fets comentats en el paràgraf llegit. Va ser molt emocional i dos dels tres van haver de fer una pausa perquè tenien ganes de plorar. Així nosaltres també teníem ganes de plorar.

Després d’un comiat també molt emocional i amb llàgrimes vam tornar a València el dilluns. Hi vam passar l’última nit i el dimarts vam tornar a Alemanya.

Aquest viatge va ser una experiència molt intensa. Crec que tots hem après i ampliat no solament els nostres coneixements acadèmics, sinó també personals. En la meva opinió penso que tots haurien d’experimentar tal oportunitat extraordinària. Em quedo amb records molt bonics de les jornades, de la gent i del poble de Xestalgar i ja tinc ganes de tornar i passar més temps a les muntanyes dels Serrans valencians.

 

El grup de viajte amb Alfons Cervera i amb el rector de la universitat:

Bild

 

El meu viatge com estudiant d’intercanvi

11 febr.

A l‘any 2009, la meva escola secundària, el “Hohenstaufen-Gymnasium”, va oferir un intercanvi d’estudiants amb els Estats Units, més específicament amb la “Owatonna Highschool” a una petita ciutat prop de Minneapolis/St. Pauls, Minnesota. A causa de l’enorme demanda, va haver de ser decidit per sorteig a qui se li va permetre fer el viatge. Vaig tenir sort i unes setmanes més tard vaig fer les meves maletes.

El 1r xoc cultural el vaig rebre l’aeroport d’Atlanta. Mentre havíem esperar unes hores a nostre vol de connexió, tots volíem menjar  el plat nacional d’Amèrica: l’hamburguesa. Els meus companys de classe i jo trobàvem que era molt difícil entendre el dialecte del personal dels restaurants ràpids perquè l’anglès se semblava poc nostre anglès escolar. Però la comprensió millorava ràpidament durant els dies següents.

El meu estudiant d’intercanvi, Alex, estava en l’últim any de l’escola secundària, i planejava estudiar alemany i holandès a la Universitat de Wisconsin, a Madison. Com gairebé tots els seus companys de classe, tenia un cotxe, una fein i era actiu en l’esport. Per exemple, era capità dels equips de curling i de golf de la seva escola. Per això, em va portar al camp de golf. En aquest punt de la història, he de concedir que la meva opinió va canviar: he acceptat el golf com un tipus d‘esport “veritable”, perquè és molt difícil aprendre la tècnica correcta i mantenir la seva atenció . Però també he de concedir que m’agradava més conduir el – bastant ràpid – carret de golf.

El seu pare, Wally, tocava en una banda de rock’n’roll i tenia molts instruments, com guitarres elèctriques, teclats – i més interessant per la meva part – dues bateries i tot això que un músic pot imaginar. Coincidentment, tres dels meus companys d’escola de la “big band”, també van participar a l’intercanvi i passàvem molt de temps al soterrani de l’Alex, fent música.

Una altra situació típica americana va succeir quan la mare de l’Alex ens va portar al gimnàs: el gimnàs estava a menys de 500 metres de distància de la casa, preníem el cotxe, i després d’això, corríem alguns quilòmetres a l’interior del gimnàs.

Una experiència molt impressionant era el partit d’hoquei sobre gel dels equips de les universitats de Minnesota i Wisconsin. A partir d’aquell moment, vaig ser un admirador d’aquest esport. M’agradava molt la velocitat i la presició dels jugadors i la continuació del partit. No hi havia tantes pauses com al futbol americà o al beisbol. L’entusiasme dels espectadors era com en la lliga professional. Imagina’t que seus al partit de la Universitat de Barcelona i la Universitat de Girona, i sembla que seguis al Camp Nou i jugui el FC Barcelona contra Valencia CF. Era increïble!

Finalment he de dir que l’abundància del menjar i l’ús excessiu dels consumibles a la societat era tan xocant, que no puc imaginar emigrar als Estats Units. Però, un viatge al país de les possibilitats il·limitades – per exemple pot demanar mig quilo del bistec per esmorzar – de tota manera és un esforç que val la pena.

 

 

Aquí podeu veure algunes fotos:

 

– El Centre Comercial de Amèrica a Minneapolis/St.Pauls

– La Universitat de Wisconsin a Madison

– Frases divertits per beure en alemany (!?) al Capitoli de Madison

– Els meus companys d’escola de la “big band” i jo  al soterrani de l’Alex, fent música.

– I finalment, el meu estudiant d’intercanvi i jo.

 

DSC04848 DSC05087 DSC05295 IMG_0527 IMG_0532 IMG_0544